Acabem d’arribar de passar uns dies de vacances a Cuba.Aquest és un país que realment m’ha sorprès en tots els sentits.
És un país magnífic, amb un potencial turístic espectacular, però que per culpa del règim Castrista es troba aixafat i ofegat d’una manera brutal. Ni patriotisme, ni revolució, ni socialisme, ni comunisme, ni res de res. Un poble exclafat i oprimit, un poble enganyat que s’està morint, i amb ell tot el seu patrimoni social, cultural, arquitectònic, etc. Però d’això ja en parlaré en un altre moment.
Dilluns passat varem decidir contractar una excursió amb 4x4, fent una ruta des de l’Habana fins a Matanzas i acabant la ruta a Varadero. Un total de 150 km per carretera i pels camps interiors. Aquesta excursió la varem fer un total de sis 4x4.
A la tornada, alguns turistes es van quedar a Varadero, per la qual cosa alguns dels quatre guies que ens acompanyaven conduïen els vehicles que van quedar lliures.
Ja de tornada nosaltres anàvem els segons del comboi, just al darrera del primer vehicle, conduit per un dels guies, i només a uns 30 km de l’Habana, davant de Las Playas del Este, un cubà resident a Miami, amb banderetes al seu cotxe, ens va començar a avançar pel carril de la dreta mentre nosaltres avançàvem a unes quantes tartanes de cotxes amb més de 50 anys d’antiguitat i carregats de cubans. En un moment donat, aquest pallasso es va trobar un vehicle de cara i va entrar al nostre carril tallant el pas a un cotxe que teníem davant.
El resultat; el vehicle del davant posa el fre per evitar la col·lisió i el nostre guia xoca contra ell i nosaltres contra el guia. Per sort tots anàvem amb el cinturó de seguretat i per sort no sobrepassàvem els 60 km/hr. Només la Cristina va patir un cop al peu que li va fer que se li arrenqués la ungla del dit gros. Els nens, tots bé, encara que una mica espantats.
De sobte apareix la policia de trànsit a la qual li diem, nosaltres i la resta de turistes que viatjaven en els 4x4, que l’animal de les banderetes havia provocat l’accident. El fan tornar al lloc de la col·lisió. Entre els mateixos policies van decidir en aquell lloc que com que ningú havia xocat contra el de Florida se’n podia anar i tant el guia com jo en teníem la culpa per no haver respectat la distància de seguretat. I ni control d’alcoholèmia ni res de res, podia marxar.
Val a dir que l’estat de l’asfalt d’aquelles carreteres sembla una pista de patinatge. De fet, les marques que va deixar el nostre 4x4 podien tenir ben bé uns 25 mts.
Després de mitja hora esperant a la carretera, demano que s’enduguin a la Cristina i als nens cap a l’hotel, ja que a mi em van demanar el carnet de conduir i em van dir que em tenien de fer la prova d’alcoholèmia a un Policlínico.
Es feia fosc i encara restava el nostre 4x4 al ben mig de la carretera. Un dels policies es va posar una armilla “reflectant”, dic reflectant perquè de reflectant no tenia res. En cinc minuts gairebé se l’emporten pel davant dues vegades. Els molt llestos van decidir retirar el nostre cotxe cap al boral de la carretera.
A les 20:30 hrs vaig estar conduit en el cotxe del primer afectat conjuntament amb el guia i l’altre perjudicat cap al Policlínico a on ens van tenir una hora per fer la prova d’alcoholèmica.
A Cuba tot és de l’Estat, els taxis, els vehicles de lloguer, els xiringuitos,..., tot, absolutament tot, per la qual cosa ja vaig veure que allà un pot ser culpable per una cosa que no hagi fet, si ha patit danys en alguna cosa propietat del mateix Estat.
Jo no tenia ni idea de com anava tot allò i fins i tot vaig pensar que em traurien sang.
Finalment vaig entrar el tercer en aquell lloc a on d’aire condicionat res de res, semblava que nedessis en l’aire perquè l’ambient era molt humid, i el personal que hi havia per allà feia realment respecte.
La prova consistia en tancar els ulls i possar-te la punta del dit al nas, fer proves d’equilibri; aixecar el taló del peu i portar-te’l cap al genoll i finalment el metge que emetia informe t’olorava l’aler per emetre un informe que certificava que no anava begut. És a dir, amb aquest sistema tant rudimentari, una persona de 70 kg pot veure menys que una de 120 kg. No tenen els bufadors que hi ha aquí per poder determinar els grams d’alcohol que podem tenir per cada litre de sant.
Una vegada redactat l’informe mèdic vaig demanar una còpia del mateix i la resposta del policia va ser “... i con què quiere usted que le hagamos una còpia?”. És cert. Allà no hi ha fotocopiadores i l’informe mèdic el va escriure a ma.
A les 21:30 hrs ens porten a la comissaria de l’Alamar a on els policies em van comentar just entrar-hi que hauria de declarar i en poca estona em podria marxar.
Doncs sense explicar-me exactament el què passava, ni el procediment que s’havia de seguir, ni res de res, eren les 23:30 hrs que encara estava allà, esperant i cal reconèixer-ho que bastant acollonit. Bé, veure el personal que anava arribant detingut a aquella comissaria que feia por i com en el Policlínico, la calor i la humitat eren enganxosos.
Tampoc hi havia res per veure. Bé, si, una petita font que rajava un regalim, però que jo no podia veure, ja que m’hauria passat tota una setmana amb gastroenteritis; els guiris només podem veure aigua d’ampolla ja que el nostre estómac no està preparat.
A les 23:30 hrs ja n’estava fart i vaig amenaçar al cap dels guies de l’excursió que si a les 24:00 jo no sortia d’allà volia trucar a la Ambaixada Espanyola per parlar amb qui fos. Així mateix, els vaig amenaçar amb coses com que els 4x4 no tenien airbag, tot i que a l’escupidor, ho reflectia. Eren Suzuki Jimny força nous que els havien comprat sense airbag per tal que el seu cost fos menor. Això m’ho va reconèixer el de l’empresa que feia la excursió. La Cristina, des de l’hotel va fer el mateix amb Travelplan, que ha estat el nostre operador turístic en aquest viatje.
En aquell mateix moment van venir dos representants de Travelplan a la Comissaria.
Finalment a la 1:00 hr vaig poder prestar declaració després del primer afectat i abans de prestar declaració em van cridar com a “pueden pasar a declarar los culpables”.
Culpable? Qui ho va decidir? Si era culpable, per què havia de declarar?
Em van respondre que la policia havia decidit que el guia i jo érem culpables “...i punto”.
Vaig explicar el que havia passat i em van fer signar la declaració. Allà no s’aclareixen massa amb els números de documentació dels guiris, per la qual cosa van posar que el meu número de document nacional d’identitat era la data de naixement, i el número de passaport el del meu D.N.I. Això em va tranquil·litzar una mica de cara al moment de sortir del país.
Vaig demanar una còpia de la meva declaració i la noia (que pel que em va dir portava quatre dies treballant allà) em va tornar a imprimir el document, ja que allà tampoc hi ha fotocopiadores i només pots fer una còpia, amb paper carbó. De fet, em van comentar que a Cuba molt poca gent vol ser policia. De fet no cobren poc en comparació amb altres professions. Poden arribar a cobrar 50 CUC al mes, però clar, no poden viure de les comissions encara que vulguin, perquè són autoritats del Règim.
Per això gairebé tots els policies són gent que ve de l’Est i de les zones rurals.
Val a dir que hi ha una certa tírria entre els Habanos i els de fora. Una mica com el que passa aquí entre els de Madrid i els de Barcelona.
A continuació van preparar un altre document que com a detingut quedava en llibertat provisional amb el pagament d’una fiança de 200 CUC (1 € = 1,25 CUC, o Pesos Cubans Convertibles). En aquell mateix moment vaig saber que estàvem detinguts i que si no pagàvem els 200 CUC ens passaríem la nit a comissaria.
L’agència no s’ho va pensar i va anar a l’altre banda de l’Habana a buscar els 400 CUC necessaris per tal de poder sortir el guia i jo d’allà i a la 1:30 hrs de la nit.
La següent sorpresa va ser que al dia següent havíem de tornar “els dos culpables” a comissaria, a les 9:30 hrs.
A les 2:30 hrs vaig arribar a l’hotel, i sense poder dormir massa em vaig llevar a les 6:00 hrs, ja que no les tenia totes. A les 9:30 hrs tornava a estar a comissaria, deixant a la Cristina i els nens a la piscina de l’hotel.
Una vegada que el de l’empresa de l’excursió va acabar de presentar tota la documentació referent a les assegurances dels vehicles, ens van dir que havíem d’ingressar els diners de la fiança a un banc.
Els detinguts teníem que continuar a comissaria atès que la policia tornava a tenir els nostres documents d’identitat.
Van donar al de l’agència un paper que havia d’entregar al banc en el moment de fer l’ingrés. Aquest va a anar al banc i després d’una hora fent cua li van dir que mancava la signatura del sergent de policia.
Torna cap a Alamar per demanar que el sergent signés i de nou cap al banc a fer l’ingrés.
Finalment a les 13:00 hrs varem poder sortir de comissaria després de signar la carta de llibertat.
És a dir, ets “culpable” d’un fet abans d’entrar a comissaria per declarar, acabes ingressant una fiança en un banc que possiblement, o no, te la tornaran, i després ets lliure! Tot plegat surrealista i al·lucinant.
Finalment, un malson que va començar a les 19:30 hrs d’un dilluns i va finalitzar a les 13:30 hrs del dimarts. A partir de llavors, a continuar gaudint de les vacances, tot pensant en el dia de tornada, que no passés res. Sincerament, jo no les tenia totes i fins que el meu avió no va enlairar-se de l’Aeroport de l’Habana, no vaig estar convençut que la meva família tornaria inicialment amb, o sense mi.
