Quin rebombori !!

Això és inaudit!. Un ajuntament pot organitzar i programar una consulta ciutadana per determinar com vol que sigui un projecte o com vol que li facin l’enllumenat públic, o qualsevol altra cosa i en el moment en el que decideix anar més enllà i se li consulta si voldria la independència del seu país respecte a un estat, no se li autoritza a celebrar-ho. Per sort, una entitat sí que ho pot fer, encara que de cap de les maneres a cap espai municipal.

Jo no entraré a valorar minuciosament si el fet d’organtizar una consulta d’aquest tipus acabarà servint per alguna cosa, o no servirà per a res. Però crec que només serveix per fer rebombori i incitar molt més a la catalanofòbia per part de la resta de l’Estat espanyol, potenciada per associacions i entitats d’extrema dreta, així com també de partits polítics com el PP o la Falange Espanyola, per citar-ne alguns.

El que no entenc és el per què el Govern de la Generalitat, a través del seu Conseller Saura i amb el vist i plau del President Montilla accepten que el mateix dia de la consulta; diumenge 13, autoritzin la celebració d’una manifestació feixista a Arenys de Munt, població a on es celebrarà la primera consulta.

Tampoc entenc con el PSC, que al final l’acabaré anomenant simplement PSOE, dona validesa a l’advocat de l’Estat, el qual ha estat militant d’un partit feixista.

Tot plegat, des del meu punt de vista, un grau més de catalanofòbia cap al nostre país que tant de bo que algun dia tingui pugui tenir estat propi.

Pel bé de tots espero que la consulta sigui molt participada i no hi hagi cap aldarull als carrers dels de Munt.

Ah, per cert, aprofito per comentar que Arenys només n’hi ha un, i no és pas Arenys de Munt.

La preparació dels nostres polítics

En moltes ocasions el ciutadà de peu no acaba d’entendre la manera com els nostres polítics, ja siguin locals o d’altres administracions, poden representar-nos per la manera com ho fan o per la capacitat que tenen per fer-ho.

Ho dic perquè el fet de representar-nos no només implica això, sinó que implica altres coses molt més importants com la de prendre decisions que poden ser transcendentals a l’hora de determinar de quina manera es destinaran uns recursos públics concrets a una cosa i no pas a una altra, o el fet de dur a terme alguna acció concreta d’una forma i no pas d’una altra.

Per altra banda, el fet d’aconseguir un càrrec polític, actualment, no és proporcional a la capacitat personal, professional o d’experiència que un pugui tenir. Amb això vinc a dir que el nostre sistema no acaba de ser el més adient, ja que per a poder aconseguir una plaça de funcionari a qualsevol administració pública has de complir amb uns requisits en quant a formació, titulació, experiència i nivell escrit i parlat d’un idioma.

Així mateix, a qualsevol empresa privada, per cobrir un lloc de treball, ja sigui des d’una escala baixa o ja sigui des d’un càrrec directiu, no seria lògic, i suposo que existeixen molt pocs casos en els quals a un no se li requereixi un grau mínim de formació, titulació i experiència.

Doncs per què això no s’aplica també a totes aquelles persones que volen representar-nos políticament i no se’ls exigeix quelcom en funció del lloc i la responsabilitat política a la qual pretenguin aspirar, abans de poder optar a unes eleccions? Exemples d’incapacitats polítiques en coneixem de tot arreu.

No fa gaire em van passar un llistat dels sous que amb data a mes d’agost del 2008 cobraven molts dels polítics que hi ha a l’Estat Espanyol.
A mode de dades interessants hi havia algunes significatives, com que el polític que més cobrava de tot l’Estat Espanyol era el President de la Generalitat, José Montilla, amb 164.043,54 € anuals, seguit en segon lloc per el President de la Diputació de Barcelona; Celestino Corbacho (ara ministre), amb 144.200 €. En tercer lloc teníem l’Alcalde de Barcelona; Jordi Hereu, amb 117.398 € anuals. Hereu era l’alcalde més ben pagat, seguit en segon lloc, bastant de lluny, per l’alcalde de Madrid; l’Alberto Ruiz Gallardón, amb 100.743 € anuals. (Font: diari EXPANSION.COM del dia 4 de agost de 2008).I no parlem dels Eurodiputats! Això sí que és un xollo en relació productivitat Vs. Sou, i el sou en relació al que “produeixen” potser queda quelcom desorbitat.

Val a dir que el sou que tenia a l’any passat el President del Govern Espanyol; en ZP, era de 89.303 €. De totes formes no podem quedar-nos només amb aquestes dades ja que aquí no surten les dietes extres que aquests poden guanyar en concepte de desplaçaments, viatges, despeses de representació, menjars, etc.

Amb això tampoc vull entrar a valorar si qualsevol d’aquests càrrecs polítics estan ben pagats i si es mereixen el que cobren, o no. Simplement ho deixo a l’aire per tal que un es pugui anar fent una opinió personal.

Jo crec que si un directiu d’empresa pot cobrar suposem que un sou de 90.000 € en els casos d’empreses petites o mitjanes, o fins i tot 200.000 € o molt més en el cas d’empreses més grans, per posar algun exemple, com és que els nostres polítics que en alguns casos disposen d’una responsabilitat fins i tot superior a la de molts directius, cobren molt menys...?

El problema crec que rau en que si cobressin aquests sous la ciutadania potser no ho entendríem. Ja de fet, no s’entén el que actualment cobren... Ara, si aquests polítics fossin persones suficientment preparades, per què no ho podrien cobrar? Mentre que el seu rendiment i la seva productivitat ho justifiqués, en benefici públic, jo no hi posaria traves.

Suposo que per això la nostra classe política no arriba al nivell que tots voldríem. Només hi ha un nombre ínfim de ciutadans prou preparats disposats a cobrar menys per fer una tasca política i social i renunciar a un molt millor sou si treballessin a l’empresa privada.

I què passa amb alguns (pocs?) espavilats que es dediquen a la política? Que quan se n’adonen del poder que tenen i del poc que cobren s’apunten al carro de la corrupció. Ull amb això que està a l’ordre del dia, i així anem...

(Article publicat a la revista L’Ametlla d’Arenys del mes de Setembre)

Ja toca un canvi polític

A Catalunya i a Espanya convé més que mai un canvi polític.

I és que tant el PSC com el seu “tutor”,el PSOE, tot i tenir mala sort en governar temporalment en temps de crisi, no han estat a l’altura de les circumstàncies ni capaços de pal·liar la cruesa econòmica amb la que s’està “cebant” aquesta crisi amb gairebé tota la ciutadania.

No és un tema de tendència ideològica política, sinó un tema de capacitat i preparació.
Un tema com pa crisi s’ha de defensar evidentment aplicant criteris d’ajuts socials i laborals, però no per això s’ha d’insinuar que els que tenen més hagin de d’aportar més en format d’impostos per als que en tenen menys.

Crec que qui ha d’aportar no són les persones físiques, sinó les empreses. Aquestes; les més potents , podrien fer molt més.

Tot i que sóc una persona que em considero radicalment nacionalista, que no és el mateix que nacionalista radical, hem de pensar en tirar en davant i acabar el més ràpid possible amb aquesta crisi.

Al món hi ha crisi, però nosaltres estem patint la crisi mundial i sumada a aquesta, la nostra pròpia crisi del totxo.

A Espanya, com deia abans, si volem fugir el més aviat possible d’aquesta crisi, convé un canvi polític. I potser això que ara diré sonarà estrany, però no defugirem de tot això fins que en Zapatero i els seu equip d’aficionats marxin cap a casa.

Amb això no cal insinuar, sinó dir que el PP hauria de tornar a governar Espanya. Evidentment el PP hauria de ser el vencedor de les properes eleccions a Espanya, però amb una aritmètica que necessités dels vots dels nacionalistes catalans de CiU per poder governar, i no pas a qualsevol preu. Ni pactes del Magèstic, ni ministres de CiU, ni res de res.

Estic convençut que d’aquesta manera el PP claudicaria a milers i milers de coses a on ara hi posa pals a les rodes només per recuperar el poder.

Per tot això, a Catalunya ha d’haver també un canvi polític.

CiU no només ha de tornar a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, sinó que ho ha de fer amb suficient avantatges com perquè la suma de forces del tripartit, que sembla més trist i partit que mai, no faci majoria. La cursa no és només amb el PSC, sinó també amb ERC i ICV.

No podem permetre que una colla d’aficionats ens continuïn governant. I repeteixo, el problema no està en el fons o en la ideologia política, sinó en l’aplicació de la presa de decisions sense criteri, sense fonament, improvisades i amb rectificacions segons com bufi el vent.^

Per això hem de dir prou, hem de ser valents, hem de tenir-ho clar i no amagar-nos de res. El PP no menja a ningú, sempre i quan no tingui la paella pel mànec.

Jo vull el millor per al meu país; Catalunya, i no veig altra alternativa que aquesta si no volem permetre que ens continuïn enfonsant.

Tant de bo la majoria de conciutadans i conciutadanes hi estiguin d’acord.

ARA TOCA UN CANVI.