L’altre dia vaig estar a una reunió d’objectius a l’empresa a on hi treballo i a on es presentava el que s’ha aconseguit i el que no s’ha aconseguit durant aquest any 2009 que està a punt de concloure, i cada departament presentava allò que pretén realitzar i aconseguir el proper 2010.
Després de les presentacions, em va agradar molt la xerrada que ens va fer el mític jugador de basquet Juanma Lopez Iturriaga; un dels millors alers de l’època de quan jo hi jugava i va arribar a aconseguir la medalla de plata als JJ.OO. de Los Àngeles a l’any 1.984 entre d’altres títols.
Aquest mític esportista ens venia a dir que l’èxit no depèn de l’entorn exterior, sinó que només depèn de la actitud i les aptituds de tots els components d’un equip.
Un exemple molt clar que ens va posar va ser quan el passat mes de setembre, durant el passat Europeu de basquet, a on la Selecció Espanyola hi va arribar com a clara candidata a endur-se un títol que mai havia aconseguit. La sorpresa va ser quan en el primer partit es va perdre contra Sèrbia; un resultat poc previsible però possible. El segon partit es va estar a punt de perdre contra la Gran Bretanya. Això sí que va ser força sorprenent, atès que no és una selecció potent. Amb Eslovènia va anar pel canto d’un duro, però es va guanyar. La bomba va esclatar quan Turquia va carregar-se a la gran campiona i posava en perill accedir a quarts de final.
Totes les alarmes es van disparar. Què carai passava? Com podia jugar d’aquella manera un equip que era gairebé el mateix d’aquell equip que va aconseguir a l’any passat la medalla de plata, a Grècia, plantant cara als tot poderosos EUA? Com és que en un moment donat un dels jugadors més destacats va fer unes declaracions criticant a l’entrenador? El potencial era el mateix. Què passava? Doncs que no hi havia prou aptitud ni prou actitud i la culpa venia dels altres.
Després de les presentacions, em va agradar molt la xerrada que ens va fer el mític jugador de basquet Juanma Lopez Iturriaga; un dels millors alers de l’època de quan jo hi jugava i va arribar a aconseguir la medalla de plata als JJ.OO. de Los Àngeles a l’any 1.984 entre d’altres títols.
Aquest mític esportista ens venia a dir que l’èxit no depèn de l’entorn exterior, sinó que només depèn de la actitud i les aptituds de tots els components d’un equip.
Un exemple molt clar que ens va posar va ser quan el passat mes de setembre, durant el passat Europeu de basquet, a on la Selecció Espanyola hi va arribar com a clara candidata a endur-se un títol que mai havia aconseguit. La sorpresa va ser quan en el primer partit es va perdre contra Sèrbia; un resultat poc previsible però possible. El segon partit es va estar a punt de perdre contra la Gran Bretanya. Això sí que va ser força sorprenent, atès que no és una selecció potent. Amb Eslovènia va anar pel canto d’un duro, però es va guanyar. La bomba va esclatar quan Turquia va carregar-se a la gran campiona i posava en perill accedir a quarts de final.
Totes les alarmes es van disparar. Què carai passava? Com podia jugar d’aquella manera un equip que era gairebé el mateix d’aquell equip que va aconseguir a l’any passat la medalla de plata, a Grècia, plantant cara als tot poderosos EUA? Com és que en un moment donat un dels jugadors més destacats va fer unes declaracions criticant a l’entrenador? El potencial era el mateix. Què passava? Doncs que no hi havia prou aptitud ni prou actitud i la culpa venia dels altres.
No va caldre res més que parlar, dialogar, tranquilitzar, assumir responsabilitats i treballar mentalment per canviar allò que no funcionava, recuperant aquella il·lusió que ens va fer vibrar a l’any anterior encara que un fins i tot no sentís els colors ni la bandera. No hi havia excuses, els problemes no venien de l’exterior, no venien de l’entorn. Només venia de dintre.
Tot això va fer que canviés aquesta actitud i aquesta aptitud, per la qual cosa l’equip va començar a funcionar, va recuperar la il·lusió i va concloure un campionat amb una superioritat rotunda envers a la resta dels rivals, aconseguint la medalla d’or.
Tot això cal que ens ho apliquem tots plegats sense excepcions. Cal canviar el concepte i oblidar-nos de donar les culpes als altres. Aquesta és la millor excusa que tenen avui molts ajuntaments i el nostre no n’és una excepció.
Si deixem de donar la culpa a la punyetera crisi, a la poca activitat productiva general i a agents exteriors en definitiva, i si comencem a treballar amb imaginació, amb il·lusió i amb ganes; tot això hi manca a la Casa Gran de la Plaça de l’Ajuntament, aconseguirem avançar molt i millor.
A vegades no calen els diners per a fer coses. A vegades es poden fer moltes coses amb menys diners o fins i tot sense diners. Si tenim il·lusió i actitud, aconseguirem molt sense res.
Però és clar, manca trempera a aquest govern trist i partit, a aquest govern que encara no se n’adona que posar un sou de 41.000 €/any a un regidor que tindrà dedicació parcial; és a dir, té un altre sou, a part del de regidor d’urbanisme; i també més de 33.000 €/any a una altra. Tot plegat no ajuda gens a que la ciutadania agafi trempera amb ells.
Jo mai he criticat el fet que algú cobri més o menys. Ara, si cobres “x”, has de rendir per demostrar que qui et paga; la ciutadania amb els seus impostos, veu que s’ho mereix i els compensa. Ara per ara això encara no s’ha vist enlloc.
Només resta un any i mig per a les properes eleccions. No tinc cap dubte que alguns partits que ara estan a l’oposició ho tenen força bé per tornar a governar; almenys si fan una bona neteja interna. Però senyors del tripartit municipal, durant els propers 18 mesos només els demano tres coses que ara per ara no es veuen en lloc; aptitud, actitud i il·lusió. Als de l’oposició també.
Wait and see... (esperar i veure...)
(Article publicat a la revista L'Ametlla d'Arenys de Desembre '09 - Gener '10)
Tot això va fer que canviés aquesta actitud i aquesta aptitud, per la qual cosa l’equip va començar a funcionar, va recuperar la il·lusió i va concloure un campionat amb una superioritat rotunda envers a la resta dels rivals, aconseguint la medalla d’or.
Tot això cal que ens ho apliquem tots plegats sense excepcions. Cal canviar el concepte i oblidar-nos de donar les culpes als altres. Aquesta és la millor excusa que tenen avui molts ajuntaments i el nostre no n’és una excepció.
Si deixem de donar la culpa a la punyetera crisi, a la poca activitat productiva general i a agents exteriors en definitiva, i si comencem a treballar amb imaginació, amb il·lusió i amb ganes; tot això hi manca a la Casa Gran de la Plaça de l’Ajuntament, aconseguirem avançar molt i millor.
A vegades no calen els diners per a fer coses. A vegades es poden fer moltes coses amb menys diners o fins i tot sense diners. Si tenim il·lusió i actitud, aconseguirem molt sense res.
Però és clar, manca trempera a aquest govern trist i partit, a aquest govern que encara no se n’adona que posar un sou de 41.000 €/any a un regidor que tindrà dedicació parcial; és a dir, té un altre sou, a part del de regidor d’urbanisme; i també més de 33.000 €/any a una altra. Tot plegat no ajuda gens a que la ciutadania agafi trempera amb ells.
Jo mai he criticat el fet que algú cobri més o menys. Ara, si cobres “x”, has de rendir per demostrar que qui et paga; la ciutadania amb els seus impostos, veu que s’ho mereix i els compensa. Ara per ara això encara no s’ha vist enlloc.
Només resta un any i mig per a les properes eleccions. No tinc cap dubte que alguns partits que ara estan a l’oposició ho tenen força bé per tornar a governar; almenys si fan una bona neteja interna. Però senyors del tripartit municipal, durant els propers 18 mesos només els demano tres coses que ara per ara no es veuen en lloc; aptitud, actitud i il·lusió. Als de l’oposició també.
Wait and see... (esperar i veure...)
(Article publicat a la revista L'Ametlla d'Arenys de Desembre '09 - Gener '10)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.