De nou la història es repeteix...

...i és que a un any vista (com a molt) de les properes eleccions a la presidència de la Generalitat, els partits tornen amb el mateix tarannà de sempre; ERC comença a marcar distàncies amb els seus socis de Govern (PSC-PSOE i ICV), el PSC acusa a CiU de tenir contactes amb el PP, ERC es deixa estimar, com sempre en aquestes dates, per CiU. I el senyor Felip Puig continua fent les mateixes declaracions que porta fent des de que el President Pujol va començar a delegar funcions. El problema és que els seus cadells se li han fet grans i ara sembla més sol que un mussol.

Doncs bé, com a nacionalista que em considero, crec que CiU no pot tornar a caure amb el parany que els republicans tornen a posar. Ja se’ls hi veu el llautó. De fet, el primer objectiu d’ERC no és governar, sinó que el seu primer objectiu és carregar-se a la formació nacionalista i després, governar al preu que sigui. ERC és un llop amb pell de xai que ara que està formada per moltes tendències polítiques; que si els d’en Carod, que si els d’en Puigcercós, que si els d’en Carretero, és molt fàcil aprofitar-ho per anar segons millor li convingui.

Un partit que va votar en contra de l’Estatut per considerar-lo, com jo també vaig fer, un Estatutet, ara no pot anar fardant d’haver aconseguir un plus econòmic, que de fet no arriba al 100% del que es va aprovar en el seu moment. I sobre aquest tema no només hem de parlar del finançament purament dit, per què no parlem de l’impost de transmissions patrimonials, a els catalans paguem 100 vegades més que Madrid?

Un pot dir que en el sí de CiU també es tiren els plats pel cap. És cert. De fet entre CDC i UDC hi ha molt poca gent que se suporti. De fet, una prova molt clara va ser quan en el moment de preparar les eleccions municipals del 1999, vaig haver d’anar a la seu de CDC a Barcelona per preparar les webs de campanya i allà ningú sabia que jo era d’UDC. Doncs mal parits va ser la paraula més suau que vaig escoltar durant aquella tarda del mes d’abril. De totes formes, les formes es guarden cap enfora, i en aquest sentit, quan el cap decideix, tothom calla. Potser poc democràtic però quan hi ha coalició a vegades toca fer-ho així.

És cert que ens trobem al mes d’Agost, i en aquest mes hi ha poques notícies per omplir els diaris. De fet, quan vaig estar de regidor d’urbanisme a Arenys, durant l’estiu la premsa local i comarcal et trucava de tant en tant per veure si els hi podies donar alguna notícia, perquè no sabien com omplir espai.

Des del meu limitat coneixement i des de la pròpia ignorància sobre com es mouen els fils en el sí del Parlament entre els partits, només demano a CiU que vagi a la seva. No es deixi entabanar, que s’oblidi de Cases Grans del Catalanisme, que s’oblidi d’anar a prometre tonteries al Notari. Que formi equip, que renovi equip, que posi als millors al capdavant, que prepari un bon programa i sobretot, que el sàpiga explicar per tal que arribi a tothom. I tot això a partir d’aquest mateix mes de Setembre.

Per governar, CiU ha de ser independent i potent. I quan ho aconsegueixi, no s’haurà de preocupar de fer amics, els amics li sortiran de sota les pedres. A Catalunya li convé un periode de dos legislatures sense tripartit. Catalunya necessita un gran pacte nacional en el qual quedin al marge els botiflers que no fan res mes que de pedra a la sola de la sabata. CiU ha de liderar el projecte futur, i si el PSC li acompanya, millor que millor, però sense cap mena de lligam amb Madrid.